Quan el govern colonial va proposar reservar dos terços del bosc el 1905 i deixar de canviar el cultiu, la caça i la recollida de productes forestals, la gent de Bastar estava molt preocupada. Alguns pobles es podien mantenir als boscos reservats amb la condició que treballaven gratuïtament per al departament forestal en tallar i transportar arbres i protegir el bosc dels incendis. Posteriorment, aquests es coneixien com a “pobles forestals”. La gent d’altres pobles va ser desplaçada sense cap avís ni compensació. Per llarg. Per tant, els vilatans havien patit augment de lloguers terrestres i freqüents demandes de treball i mercaderies lliures per part dels funcionaris colonials. Després van venir les terribles famoses, el 1899-1900: i de nou el 1907-1908. Les reserves van resultar ser l’última palla.
La gent va començar a reunir -se i discutir aquests problemes als seus consells del poble, als basars i als festivals o allà on es reunien els caps i els sacerdots de diversos pobles. La iniciativa va ser presa pels Dhurwas del bosc de Kanger, on es va produir la reserva per primera vegada, tot i que no hi havia cap líder únic, molta gent parla de Gunda Dhur, del poble Neth Anar, com a figura important del moviment. El 1910, Mange Boughs, un terreny de terra, refrigeris i fletxes, va començar a circular entre pobles. En realitat es tractava de missatges que conviden als vilatans a rebel·lar -se contra els britànics. Tots els pobles van aportar alguna cosa a les despeses de rebel·lió. Els basars van ser saquejats, les cases de funcionaris i comerciants, les escoles i les comissaries de policia van ser atropellades i es van robar i es van redistribuir el gra. La majoria dels que van ser atacats estaven associats d’alguna manera amb l’estat colonial i les seves lleis pendents. William Ward, un missioner que va observar els esdeveniments, E: Des de totes les direccions va sortir a Jagdalpur, policia, càntics, peons forestals, tchoolmasters i immigrants.
Font E
“Bhondia va recollir 400 homes, va sacrificar diverses cabres i va començar a interceptar el Dewan que s’esperava que tornés de la direcció de Bijapur. Aquesta multitud va començar el 10 de febrer, va cremar la Marenga School, el lloc policial, les línies i la lliura a Keslur i l’Escola de Tokapal (Rajur), va separar un contingent per cremar l’escola Karanji i va capturar un cap de cap i quatre constables de la reserva estatal La policia que havia estat enviada a escortar el Dewan i portar -lo. La multitud no va maltractar la guàrdia seriosament, però els va alleujar de les armes i els va deixar anar. Una de les parts de rebels sota Bhondia Majhi es va dirigir al riu Koer per bloquejar el pas allà en cas que el Dewan sortís de la carretera principal. La resta va passar a Dilmilli per aturar la carretera principal de Bijapur. Buddlu Majhi i Harchand Naik van dirigir el cos principal. Carta de De Brett, agent polític, chhattisgarh estats feudatoris al comissari, divisió de Chhattisgarh, 23 de juny de 1910. Font F
Els ancians que vivien a Bastar van relatar la història d’aquesta batalla que havien escoltat dels seus pares:
Podiyami Ganga de Kankapal li va dir el seu pare Podiyami Tokeli que:
“Els britànics van venir i van començar a prendre terra. La Raja no va parar atenció a que passessin coses al seu voltant, de manera que veient que es prenia la terra, els seus partidaris van reunir gent. Va començar la guerra. Els seus partidaris acarnissats van morir i la resta van ser assotats. El meu pare, Podiyami Tokell va patir molts cops, però va escapar i va sobreviure. Va ser un moviment per desfer -se dels britànics. Els britànics solien lligar -los als cavalls i tirar -los. Des de tots els pobles, dues o tres persones van anar a Jagdalpur: Gargideva i Michkola de Chidpal, Dole i Adrabundi de Markamiras, Vadapandú de Baleras, Unga de Palem i molts altres. “
De la mateixa manera, Chendru, un ancià del poble Nandrasa, va dir:
“Al costat de la gent, eren els grans grans: Mille Mudaal de Palem, Soyekal Dhurwa de Nandrasa i Pandwa Majhi. La gent de tots els pargana acampada a Alnar Tarai. El Paltan (Força) envoltava la gent en un flaix. Gunda Dhur havia volant potències i volar. Però, què podrien fer els arcs i les fletxes? La batalla va tenir lloc a la nit. La gent es va amagar en arbustos i es va arrossegar. L’Exèrcit Paltan també va fugir. Tots els que van romandre vius (de la gent), d’alguna manera Va trobar el seu camí cap als seus pobles.
Els britànics van enviar tropes per suprimir la rebel·lió. Els líders Adivasi van intentar negociar, però els britànics van envoltar els seus campaments i els van acomiadar. Després d’això, van marxar pels pobles que van caure i castigar els que havien participat en la rebel·lió. La majoria dels pobles estaven deserts quan la gent fugia a les selves. Es va trigar tres mesos (febrer – maig) perquè els britànics recuperin el control. Tot i això, mai van aconseguir capturar Gunda Dhur. En una victòria important per als Rebels, es va suspendre temporalment els treballs de reserva i la zona que es reservava es va reduir a aproximadament la meitat del previst abans de 1910.
La història dels boscos i la gent de Bastar no s’acaba aquí. Després de la independència, es va continuar la mateixa pràctica de mantenir la gent fora dels boscos i reservar -los per a ús industrial. A la dècada de 1970, el Banc Mundial va proposar que les 4.600 hectàrees del bosc natural de SAL havien de ser substituïdes per pins tropicals per proporcionar polpa per a la indústria del paper. Només després de les protestes dels ecologistes locals es va aturar el projecte.
Anem ara a una altra part d’Àsia, Indonèsia, i veiem què passava allà durant el mateix període. Language: Catalan