Les idees d’unitat nacional a l’Europa de principis del segle XIX es van aliar estretament amb la ideologia del liberalisme. El terme “liberalisme” deriva de l’arrel llatina Liber, que significa lliure. Per a les noves classes mitjanes, el liberalisme va ser la llibertat per a l’individu i la igualtat de tots abans de la llei. Políticament, va destacar el concepte de govern per consentiment. Des de la Revolució Francesa, el liberalisme s’havia mantingut per al final de l’autocràcia i els privilegis clericals, una constitució i un govern representatiu a través del Parlament. Els liberals del segle XIX també van destacar la inviolabilitat de la propietat privada.
No obstant això, la igualtat davant la llei no necessàriament es plantejava el sufragi universal. Recordareu que a França revolucionària, que va marcar el primer experiment polític en la democràcia liberal, el dret a votar i a ser elegit es va concedir exclusivament a homes propietaris. Els homes sense propietat i totes les dones van ser excloses dels drets polítics. Només per un breu període sota els Jacobins tots els homes adults van gaudir del sufragi. Tot i això, el Codi Napoleònic es va tornar al sufragi limitat i va reduir les dones a l’estat de menor, sotmès a l’autoritat dels pares i els marits. Al llarg dels segles XIX i principis del XX, les dones i homes no properats van organitzar moviments d’oposició que exigien drets polítics iguals.
En l’àmbit econòmic, el liberalisme es va plantejar la llibertat dels mercats i l’abolició de les restriccions imposades per l’estat al moviment de béns i capital. Durant el segle XIX, es tractava d’una forta demanda de les classes mitjanes emergents. Prenem l’exemple de les regions de parla alemanya a la primera meitat del segle XIX. Les mesures administratives de Napoleó havien creat a partir de infinitat de petits principats una confederació de 39 estats. Cadascun d’aquests posseïa la seva pròpia moneda i pesos i mesures. Un comerciant que viatjava el 1833 des d’Hamburg a Nuremberg per vendre els seus productes hauria hagut de passar per 11 barreres duaneres i pagar un deure duaner d’uns 5 per cent a cadascun d’ells. Sovint es cobraven els deures segons el pes o la mesura de la mercaderia. Com que cada regió tenia el seu propi sistema de pesos i mesures, això comportava un càlcul de temps. La mesura de la tela, per exemple, era l’Elle que a cada regió es trobava durant una longitud diferent. Una elle de material tèxtil comprat a Frankfurt obtindria 54,7 cm de tela, a Mainz 55,1 cm, a Nuremberg 65,6 cm, a Freiburg 53,5 cm.
Aquestes condicions es consideraven obstacles per a l’intercanvi econòmic i el creixement de les noves classes comercials, que van argumentar la creació d’un territori econòmic unificat que permetia el moviment sense restriccions de béns, persones i capital. El 1834, es va formar una unió duanera o Gellerin en iniciativa de Prússia i es va unir a la majoria dels estats alemanys. La Unió va abolir les barreres tarifàries i va reduir el nombre de monedes de més de trenta a dues. La creació d’una xarxa de ferrocarrils va estimular encara més la mobilitat, aprofitant els interessos econòmics per a la unificació nacional. Una onada de nacionalisme econòmic va reforçar els sentiments nacionalistes més amplis en aquell moment.
Language: Catalan